universitat-de-barcelona

Altres

Frases sobre Servei públic

“El meu credo és que el servei públic ha de ser més que realitzar una feina de forma eficient i honesta. Ha de ser una dedicació completa a la gent i al país amb ple reconeixement que cada ser humà té dret a ser tractat amb cortesia i consideració, que una critica constructiva no solament s’espera sinó que es cerca, que el joc brut no solament no s’ha d’esperar sinó que s’ha de combatre, que l’honor s’ha de guanyar, no comprar.” – Margaret Chase Smith

“I urge young people to consider public service, whether they do it now by volunteering in their community or prepare for public service as an adult.” – John Walters

“Pregunta’t no que pot fer el teu país per tu; pregunta’t que pots fer tu pel teu país.”– John F. Kennedy

“The citizen can bring our political and governmental institutions back to life, make them responsive and accountable, and keep them honest. No one else can.”– John Gardner

“Us puc assegurar que el servei públic és una tasca estimulant, honorable i viva. No és simplement una manera de viure, és una manera de viure plenament” – Lee H. Hamilton

 

Article 1

FINANÇAMENT LOCAL I PRESSIÓ FISCAL AL CIUTADÀ
Joaquim Solé Vilanova
Catedràtic de finances públiques
Universitat de Barcelona
[email protected]
Gener 2015

El finançament municipal és raonable perquè està diversificat i basat en impostos, taxes i preus als usuaris, subvencions i amb préstecs. És raonable perquè els ingressos propis, reflex de poder i transparència fiscal, representen un 60% del total, cosa que fa que la gestió econòmica local sigui com l’administració d’una gran família.

El finançament municipal és també raonable perquè el principal impost és l’IBI, un tribut estable i no evadible. El que no és raonable és que els valors cadastrals, imprescindibles per als impostos sobre la propietat, no es revisin d’una forma periòdica, i a l’àrea metropolitana de Barcelona en un mateix any. El que tampoc és raonable és la complexitat que les lleis estatals han anat afegint a l’IBI: primer fou un càlcul complicat de la base liquidable, després l’establiment de diferents coeficients per modificar els valors cadastrals d’un municipi sense haver fet revisió cadastral i, per acabar-ho d’adobar, l’Estat en dues ocasions (2012 i 2014) ha potinejat el tipus de gravamen que hauria de ser decisió exclusiva dels governs municipals.

La pressió fiscal de l’IBI és baixa. Les queixes es deuen més a que l’impost és cada cop més incomprensible per a la gran majoria dels ciutadans. I això és greu. Abans l’IBI era purament una multiplicació: el valor cadastral pel tipus de gravamen! És l’impost amb més contribuent, molts més que a l’IRPF. Cal recuperar-ne la simplicitat.

Les comarques i les diputacions també són governs locals. Però el seu finançament no és raonable perquè està basat en subvencions i no en ingressos propis. Cal guanyar en transparència fiscal. Cal que als ciutadans se’ls recordin el què és obvi: sense impostos no hi ha finançament i sense finançament no hi ha serveis.

 

Article 2

REFLEXIONS SOBRE EL PRESSUPOST MUNICIPAL
Joaquim Solé Vilanova
Catedràtic de finances públiques
Universitat de Barcelona
[email protected]
gener 2017

L’objectiu del pressupost municipal

Si una parella té voluntat de portar els comptes familiars, anotarà els ingressos (salaris, interessos de dipòsits, ajuts, immobles llogats, etc.) i anotarà les despeses per temes (aliment, subministres, escoles, vacances, mútues i assegurances, etc). I, si aquesta parella vol fer les coses molt ben fetes i no vol tenir ensurts, a principis d’any farà uns previsions d’ingressos i despeses, és a dir, elaborarà un pressupost. I en posar-se a fer el pressupost veurà que hi ha despeses ineludibles que haurà de prioritzar (subministres, hipoteca o lloguer de casa, aliments, etc).

Per mandat legal, un govern municipal ha de fer les mateixes previsions. Però, a més, un govern municipal ho ha de fer perquè els representants dels ciutadans en un Ple municipal han d’aprovar un pressupost –màxim- de despeses, per capítols o activitats, i un pressupost –orientatiu- d’ingressos (inclosos els préstecs) que permeti quadrar el pressupost. I el govern municipal també té despeses ineludibles (personal, manteniment edificis, enllumenat, recollida brossa i neteja viaria, etc) que ha de prioritzar i que poden ser d’un 80-90% a l’any.

Si a l’hora de la veritat al final de l’any es preveuen menys ingressos, el pressupost de despesa s’hauria d’ajustar a la baixa. I si es preveuen més ingressos es pot fer estalvi o ajustar les despeses a l’alça. Ara bé, si es volen augmentar les despeses d’un determinat capítol o activitat i no estava previst en les bases del pressupost, llavors caldrà que el consistori municipal, en un o més Plens municipals, aprovi les anomenades modificacions o ampliacions de crèdit (llegeixis: partida pressupostària). Per aquestes raons de mandat democràtic de l’any, el pressupost té un gran protagonisme en la vida municipal, cosa que en una empresa no n’acostuma a tenir tant.

L’aprovació del pressupost municipal

Els ciutadans sensibilitzats per la cosa pública haurien de donar més importància al pressupost, a les modificacions al llarg de l’any i a la liquidació del pressupost i al compte general un cop finalitzat l’any. Però hi ha una colla de factors que ho dificulten. En primer lloc, la presentació documental del pressupost que en la llei està més pensada per a ser aprovada administrativament i per a ser gestionada internament que per a ser la plasmació viva de l’activitat, els serveis i les inversions municipals.

En segon lloc, el fet que les ordenances fiscals s’aproven separadament del pressupost, normalment dos mesos abans, perquè puguin anar a exposició pública i ser aprovades definitivament abans del 1 de gener. Però, junt amb les ordenances que s’aproven, no hi ha les previsions de cada concepte d’ingrés, i les memòries financeres adjuntes a les taxes i preus públics, que descriuen els costos del servei que la taxa o preu pretén finançar, no són generalment fiables en els seus números, i no se’ls hi dona la importància que haurien de tenir.

Un tercer factor que dificulta donar valor als pressupostos és el fet que el govern municipal acostuma a fer públic el projecte de pressupost molts pocs dies abans del Ple que els ha d’aprovar, ja que no té la obligació de presentar-lo unes setmanes abans a la resta del consistori (llegeixis: oposició) que els ha d’aprovar, ni a la premsa i la ciutadania, en un temps prudencial (15-30 dies?) per poder ser estudiats. Això no passa amb els pressupostos de l’Estat ni de la Generalitat, que els han de presentar al parlament respectiu amb molta antelació per al seu anàlisi i posterior debat i aprovació. Tots els grups municipals, quan estan a la oposició, es queixen, i amb raó, del mateix.

Un quart factor és que no es dona protagonisme legal als pressupost plurianuals i especialment a les contractacions i concessions concedides, i a les inversions que comportaran necessàriament unes noves despeses futures (amortització dels préstecs sol·licitats, noves despeses de manteniment i explotació derivades de les noves inversions), per 5, 10, 20 anys o per temps indefinit, que “hipotecaran” la llibertat de decidir en els futurs pressupostos municipals i els futurs equips de govern municipal. Aquesta mancança resta perspectiva als ciutadans i propicia una certa il·lusió fiscal. I aquí el símil de la família també ens ho pot il·lustrar. Una família pot tenir una hipoteca que va amortitzant cada any, o un préstec d’un cotxe que es va tornant en 5 anys i, per tant, en un moment determinat ha hagut de fer una planificació de unes primeres despeses a 5, 10, 20 o 30 anys.

Pressupostos participatius

Els anomenats pressupostos participatius estan restringits, en el millor dels casos, a que els ciutadans decideixen quins projectes d’inversions s’han d’adoptar, entre una sèrie de projectes petits i per un import total màxim que representa un percentatge petit, o molt petit, del pressupost total. Aquesta iniciativa és difícil d’implementar en poblacions mitjanes o grans, tot i que es poden dur a terme per barris o districtes si aquests estan ben delimitats.

Tot i que aquesta iniciativa torna a estar de moda en els darrers anys, té una colla de punts dèbils. Un d’ells és la decepció ciutadana que es genera quan els ciutadans constaten que el 95 o 98% de l’import total del pressupost no entra en els pressupostos participatius, i això fa que, amb el pas dels anys, els que perseveren en la participació són els ciutadans “incombustibles”, però que no necessàriament són una bona mostra de la ciutadania a qui de forma directe o indirecte pugui afectar les despeses a decidir.

Un altre aspecte que fa qüestionables els pressupostos participatius és el fet que els ciutadans només participen en una petita part del pressupost de despesa, en concret d’inversions, però no participen en les decisions sobre el pressupost d’ingressos derivat en molts casos de les ordenances fiscals. Això s’ha posat en evidència en un ajuntament com Figaró-Montmany que des del 2003 ha estat capdavanter amb els pressupostos participatius, però que ara que té un nivell d’endeutament molt elevat i no pot fer noves inversions, ha vist que era inviable fer els pressupostos participatius tradicionals. De fet Figaró hauria d’estar fent pressupostos participatius decidint amb la ciutadania amb quins recursos fa front a l’endeutament pendent, quins impostos o taxes s’haurien d’augmentar, o quina despesa o serveis s’haurien de retallar.

El pressupost comprensible

No n’hi ha prou en penjar al web els pressupostos i les liquidacions per conceptes (ingressos) i per activitats (despesa), sinó que cal fer-ho d’una forma comprensible pel ciutadà mitjà. El pressupost té una estructura legal per a ser gestionat internament dins el govern municipal, però no per a ser entès des de fora de l’ajuntament. Per posar un parell d’exemples. Les operacions de crèdit o préstecs obtinguts durant l’any es comptabilitzen com un ingrés més, com si fos la recaptació d’un impost o una subvenció rebuda. És a dir, es comptabilitza com si una família a l’hora de comptar els ingressos de l’any hi sumés el préstec rebut aquell any per comprar un cotxe. Un préstec és diner manllevat que s’ha de tornar, i que en un moment futur hi haurà un ingrés municipal per poder amortitzar el préstec.

Un altre exemple és el poc esforç que es fa, es podria dir per manca de voluntat i imaginació, per elaborar estadístiques comprensibles, índexs rellevants, gràfics i taules agradables, i per utilitzar un llenguatge planer que no estigui enfarfegat amb termes jurídics.

En relació amb això, la despesa no s’ha de confondre amb els costos d’un servei. Pot ser que se’ns doni a conèixer que la despesa del departament de cultura és X, però això ens diu molt poc si no sabem els costos detallats i globals de l’escola de música, del cicle de concerts i de teatre, i de les exposicions i museus. I malauradament en termes de càlcul de costos els ajuntaments estan encara a les beceroles.

Més difícil és entendre l’activitat municipal quan hi ha pressupostos i liquidacions de l’ajuntament i múltiples organismes i empreses municipals. Aquí es planteja un nou repte per fer entenedora la seva consolidació pressupostària.

Transparència formal i transparència real

La llei de Transparència i accés a la informació i bon govern, aprovada pel Parlament de Catalunya a finals del 2014, obliga a les administracions locals a penjar informació econòmica al web, i a la vegada que es pugui descarregar i manipular estadísticament. Això ho han començat a fer els ajuntament als seus webs, sovint amb el suport informàtic de la Generalitat. Però aquesta transparència només serà real i positiva si els governs municipals tenen la voluntat de ser transparents, i si es posa més imaginació perquè la informació exposada sigui comprensible. I la transparència econòmica comença pels pressupostos.

Curiosament, els primers beneficiats d’aquesta transparència legal obligada ho estant sent els grups de les oposicions municipals, i els propis departaments dels ajuntaments que es trobaven que des de la resta de departaments no se’ls passava la informació que demanaven. Gràcies a la llei de transparència ara la tenen!

Pressupostos dels ciutadans o citizen’s budgets

Països com Estats Units, on la democràcia fiscal és molt madura, han desenvolupat el concepte de pressupostos dels ciutadans o citizen’s budgets. Es tracte de pressupostos divulgatius, derivats dels pressupostos que s’aproven amb tot el detall per a ser utilitzats pel govern i els gestors municipals, que tenen com a objectiu presentar la informació econòmica i fiscal clau d’una manera que la ciutadania pugui entendre.

Els pressupostos dels ciutadans han d’incloure els supòsits econòmics (creixement, inflació, etc) que condicionen el pressupost, els ingressos i la seva procedència, com es repartirà per àrees la despesa i perquè, perquè creixen notablement algunes partides i perquè es redueixin unes altres, com varia el grau d’endeutament que s’haurà de pagar en els propers anys, etc.

Cal que aquests pressuposts dels ciutadans, senzills però rigorosos, siguin dissenyats (amb taules, gràfics, glossari de paraules, etc.), pels propis governs municipals i no per la societat civil, perquè han de servir per institucionalitzar el compromís del govern a presentar les seves polítiques fiscals i de despesa d’una forma comprensible per la població mitjanament culta i sensible a la cosa pública.

Aquesta forma de completar la gestió pressupostària per part dels governs municipals, tasca nova per aprendre els propis tècnics econòmics i comunicadors especialitzats, facilitarà una major transparència comprensible i, en el fons, una participació de la ciutadania de major qualitat.

Epíleg: el paper de la premsa local

La premsa local pot ser també una gran beneficiària de la transparència –comprensible- de la informació dels pressupostos, i de retruc ser-ho els ciutadans que es vol informar. Sabem que la premsa local va escassa de recursos humans, però s’hauria de prendre la informació econòmica municipal d’una forma seriosa i adquirir formació sobre pressupostos, costos dels serveis, indicadors financers i no financers. Això als periodistes locals els permetria informar bé, fer un bon anàlisis dels elements rellevants, i no deixar-se prendre el pel ni pel govern, ni per la oposició.